Aquests dies de desconfinament, es parla sovint de la síndrome de la cabana. Us explico en què consisteix.
En primer lloc la síndrome de la cabana no és una malaltia, és una síndrome, o sigui un conjunt de símptomes relacionats en aquest cas amb la por i la inseguretat, que fan que a la persona li resulti difícil tornar a recuperar la seva normalitat.
Després d’aquestes setmanes de confinament, s’ha anat formulant la idea de què quedar-se a casa es estar en lloc segur, mentre que el carrer està ple de possibles perills de contagi.
Una vegada adaptades a la necessitat de no sortir de casa i de que aquesta es converteixi en el refugi que estalvii la malaltia i fins i tot la mort, les persones que pateixen d’aquesta síndrome tenen problemes seriosos per tornar a sortir de manera habitual.
Com he dit, la síndrome té a veure amb els trastorns d’ansietat. La persona que ho pateix pot experimentar malestar físic i mental al sortir o només de pensar en fer-ho: suors, trastorns digestius, palpitacions, marejos, sensacions de manca d’aire, pensaments d’amenaça, de perill...relacionats tots amb una interpretació esbiaixada del que suposa tornar al carrer. Fins i tot es pot arribar a patir una crisi d’ansietat, amb un munt de símptomes al mateix temps, que fa que sembli que en aquell moment està passant quelcom terrible que amenaça la pròpia integritat.
Les persones ens acostumem a quasi tot, de manera més ràpida del que puguem pensar. També ens podem acostumar al confinament, a perdre la necessitat de continuar amb la vida d’abans. Aquí hi poden intervenir factors diversos, dos dels quals vull comentar.
Un d’aquests factors pot ser una tendència ja habitual de la persona a patir d’ansietat o antecedents de fòbies diverses, agorafòbia, crisi d’angoixa.
L’altre factor no menys important, és la poca motivació a recuperar la rutina, sigui perquè aquesta és molt poc engrescadora, sigui perquè suposa un desgast d’energia excessiu, un estrès. En aquest últim cas, sobretot si qui sigui ha pogut anar cobrant un sou decent que li permeti desangoixar-se en aquest sentit, tornar a la vida d’abans és el motiu que pugui desencadenar la síndrome de la cabana. En el fons, no s’hi vol tornar.
Com s’ha d’afrontar aquesta síndrome?
- És important de poder fer una revaloració del fet de recuperar la vida habitual. A part dels possibles inconvenients, hi ha també recompenses: tornar a trobar-se els companys de feina amb qui t’hi portes bé, els amics, poder tornar a fer compres amb més relax, passejar a l’aire lliure, prendre el sol, ...
- Cal aprendre a reestructurar el pensament amenaçador: Quin és el perill real de sortir fora? Valorar-ho de manera realista
- Plantejar-se quins perills o conseqüències negatives comporta quedar-se a casa tancat: la salut física es pot veure compromesa per manca d’exercici, sol i aire lliure, la salut mental es pot veure compromesa i anar gestant un estat depressiu o empitjorar dificultats en les relacions socials,...
- Tenir ben present quines mesures de protecció es poden utilitzar per tal de sentir-se segur: portar mascareta, una ampolleta de gel hidroalcohòlic a la bossa, guants per quan s’entri en un establiment,...
- Tenir present també què es pot fer per sentir-se segur en les sortides a fer: Mantenir la distància de seguretat, evitar llocs amb massa gent, no anar a establiments que no respectin les normatives bàsiques,...
- És important fer-se el propòsit d’anar sortint gradualment cada dia una mica i cada dia una mica més de temps o una mica més lluny. I buscar la motivació diària per fer la sortida.
Es necessita ajuda professional?
Tot depèn de com la persona pugui fer-hi front. Si poc a poc va superant la por i aconsegueix anar normalitzant les rutines, no caldrà ajuda. Si pel contrari aquest intent de tornar a la normalitat fracassa, causa massa patiment o és excessivament llarg, caldrà buscar-ne.
L’ajuda en aquest cas passarà per aprendre a descobrir les distorsions, reestructurar-les i aprendre eines d’afrontament i relaxació, bàsicament. Potser també calgui analitzar la rutina de la persona i veure quines coses es poden canviar per tal de què resulti menys estressant o més motivadora.