Si alguna cosa he après en els meus anys de pràctica terapèutica és que cadascun dels pacients que he atès és essencialment únic, un univers propi, amb la seva pròpia manera d'entendre i de viure la vida, amb les seves pròpies estructures, encadenaments emocionals, experiències de relació i recursos personals. I crec que el meu deure és buscar la manera més adequada perquè cada persona que vol treballar amb mi, pugui treure’n el màxim profit de les sessions.
En aquest sentit crec personalment, que una metodologia estricta, a la qual el mètode s'imposa a la individualitat de la persona, no és la millor de les maneres. Per això opto per integrar en el meu ventall de recursos opcions ben diverses.
Comprovat està que totes les escoles psicològiques funcionen bé i tenen bons resultats, cadascuna amb la seva idiosincràsia i estil propi. No és doncs just discutir si una té més raó que una altra, ja que l'únic que s'aconsegueix així és tancar perspectives i situar-se en la posició immobilista del qui sembla que tingui por de perdre quelcom, si cedeix a favor de l'altre. Tampoc es tracta, com pensaran alguns, d'entendre de tot i d’adaptar-se a totes les metodologies possibles. Cal començar d'alguna manera, amb una base teòrica establerta. "De vegades és qüestió de creure que això funciona perquè cal creure-ho perquè funcioni", va dir un bon dia una de les meves mestres de psicoteràpia. I realment crec que tenia tota la raó. Però encara que comencis d'alguna manera, la curiositat i l’interès fa que surtis de la teva caixeta i comencis a veure que fora també funcionen d’altres coses i potser descobreixes que alguna d'elles et va fantàstic allà on d’altres no hi van tant. O bé que aquell pacient concret pot beneficiar-se moltíssim d'una tècnica concreta que surt del teu marc teòric, però l'apliques i funciona i la teràpia segueix evolucionant.
I així vas creant el teu propi mètode, partint de la prioritat de la necessitat del pacient que deixa de ser pacient per ser subjecte actiu davant del seu tractament.
El bon professional, crec, és aquell que aconsegueix canvis d'actituds en els pacients-subjectes actius perquè ells es facin càrrec dels seus propis canvis i de la seva pròpia evolució. L'èxit sempre és d'ells, el terapeuta hi és per acompanyar i orientar i oferir recursos, però qui millora és un mateix.
D’aquesta manera, resulta altament interessant, efectiu i estimulant des del meu punt de vista, treballar amb:
- Treballar en la confecció d’un diari personal escrit de reflexió i autoanàlisi
- Treballar amb somnis, interpretar-los des del punt de vista simbòlic
- Utilitzar tècniques de relaxació, visualització i tècniques suggestives
- Analitzar els continguts verbals del pacient amb els seus possibles missatges latents, les actituds i reaccions davant de situacions o de persones determinades, les emocions o manca d'elles davant les circumstàncies. Conèixer i detectar els pensaments automàtics i distorsionats i aprendre a rectificar-los
- Analitzar els vincles parentals i afectius, del passat i del present per relacionar-los amb la realitat actual de la persona que és un producte de tota la seva història
- Atendre les manifestacions de el cos (trastorns psicosomàtics) com una possible forma d'expressió d'un malestar que no es pot posar en paraules, acceptar i superar
Els objectius prioritaris a aconseguir en una teràpia, segons la meva manera d’entendre-la, es podrien resumir en:
- Aconseguir la desaparició o millora de la simptomatologia per la qual la persona consulta, millorant per tant la qualitat de vida
- Ampliar la consciència, que s'entén com aconseguir una visió molt més àmplia del propi jo i de l’entorn, dels recursos personals i de la pròpia història, així com marcar uns objectius o propòsits cap als quals dirigir els esforços
- Recuperar el control del cos i de la pròpia vida, dirigint-la cap a on un desitgi arribar per si mateix. Això suposa aprendre tècniques diverses, canviar hàbits poc positius i adoptar de nous, canviar si cal, aquells aspectes de la vida que hagin deixat de tenir un sentit clar
Crec en les persones, en què cadascun de nosaltres, en les condicions adequades és capaç de desplegar una infinitat de potencialitats latents que no han aflorat encara, per múltiples factors de la història personal de cadascú.
Creant un clima de seguretat i confiança entre terapeuta-pacient, es pot abordar qualsevol tipus de situació, per més íntima o peculiar que sembli, sense complexos, sense prejudicis, obertament.
Aquest és el fascinant món del treball terapèutic, tal com jo l’entenc, on res no hi sobre i tot hi és benvingut si ens serveix de manera positiva i efectiva. Un treball de creixement, en el que no només canvia el pacient sinó també el terapeuta, de manera constant. Per què cada persona amb qui et relaciones com a professional de la psicologia, et deixa la seva empremta, única i irrepetible.