Sentia que el meu existir havia deixat de tenir sentit. Bé, de vegades em deia a mi mateixa: «Estàs exagerant, les coses no et van tan malament, clar que té sentit la teva vida! Com la de tots ... »
Aquesta afirmació, al costat de la determinació d'aixecar-me disposada a afrontar el dia a dia, em donava empenta unes hores, o uns moments. Però alguna cosa no estava bé dins meu, com si d'un altre jo es tractés, es vestia de fosca presència, s’urpava amb força al meu estómac i m’empenyia de nou al racó fosc.
Una lluita tenaç per no deixar-me engolir per les ombres. Agafant-me als indicis de llum, com si per un moment, aquests estels fugaços es fessin sòlids. I fossin un cable al que agafar-se per sortir de nou del racó.
Esgotada, va arribar un punt en què em vaig plantejar deixar-me portar: «Que les ombres m’abracin i m’arrosseguin al seu món. Només vull pau ».
Aquest pot ser el relat d'una persona qualsevol, en un lloc qualsevol, vivint una depressió. No hi ha una experiència de depressió igual per a tothom.
D'una banda tenim els símptomes comuns i compartits, que són els que permeten parlar de depressió en el món clínic: Tristesa sostinguda en el temps, cansament, apatia, falta de motivació, pèrdua del projecte vital i que poden venir acompanyats de símptomes d'ansietat: inquietud, por , irritabilitat, somatització o dolors i molèsties al cos, ofecs, marejos, vertígens, trastorns digestius o de l'esfera sexual, ....
Però aquests símptomes es donen en un terreny particular, amb unes característiques particulars. Cada persona és un camp de terreny concret en què la depressió fructifica d'una manera o altra. Amb les seves experiències, història, característiques genètiques i de personalitat, cada persona expressa el diagnòstic depressiu d’una forma determinada, la seva. De fet, es podria dibuixar o pintar un quadre per a cada experiència depressiva i cadascun tindria la seva particularitat, seria diferent.
Hi ha moltíssimes eines i recursos per ajudar a una persona a superar una depressió. A mi, com a psicòloga i psicoterapeuta, em funcionen molt bé la teràpia cognitiu-conductual, la teràpia d'acceptació i compromís, les tècniques suggestives, el mindfulness, les sessions d'insight (autoconnexió) i recomano molt remeis homeopàtics i tècniques de auriculopuntura i de digitopuntura. Són les meves eines, encara que n’hi ha moltes més.
Totes elles em serveixen per, juntament amb el pacient, traçar camins per avançar, al principi encara que sigui una mica entre espesses boirines, però avançar. Em serveixen per consolidar els indicis de llum, aquells que de tant en tant apareixen i fer-los més estables, més sòlids i més reals. Escletxes de llum per d'il·luminar moments, desfer embolics mentals i emocionals, amb l'objectiu d’aclarir els racons per tal de què les ombres, que sempre hi són, perdin la força i el poder de arrabassar-nos la Vida.
Un dia, de nou un dia qualsevol, després de practicar amb els recursos apresos, el racó fosc va deixar de donar-me por. I va ser llavors, just llavors, quan em vaig adonar que de fet no era tan fosc. I que en aquest racó hi creixia una falguera de fulles verdes. I que una mica més enllà del racó, hi havia una finestra amb cortines de lli.
Em vaig acostar a la finestra, vaig córrer les cortines, vaig obrir els porticons i va entrar l'aire de fora, el so de fora, l'olor de fora, .... La vida de nou va començar a cobrar força al meu voltant. I vaig saber que havia guanyat a les ombres. Que encara que sabia on trobar-les, ja no m’espantaven. No tenien el poder d'arrossegar-me al racó fosc. De fet, aquest racó ara era un lloc tranquil, no hi havia foscor, era un lloc afable en el qual havia après molt, havia crescut molt i el més important de tot, és que hi havia trobat la Pau.